Una gran safata emmirallada se sosté a l’alçada de la nostra visió, contenint un conjunt de peces tubulars, de vidre borosilicat incolor, fallides o esberlades, sobre un mantell sintètic de cristalls que van creixent, trepant i decaient. 

 

El tipus de vidre correspon a aquell que s’usa en la producció de components de laboratori de química. Un repertori d’estranys contenidors, pipetes que s’allarguen, provetes, ampul·les i bombolles, funciona com una picada d’ull als processos d’anàlisi, a la transformació dels elements i a la naturalesa de les substàncies. El fet que tots ells siguin fracassos provinents de tallers de vidre ens convida a repensar fins on aquesta poètica no és sinó una manera de qüestionar-se temes com la producció i el coneixement de la manualitat però també sobre el re-ús i la vida útil dels objectes. 

 

Alhora que, la idea d’incòmoda fragilitat de les arestes tallants del vidre, juntament amb el material reactiu formant cristalls sintètics, reforça la idea de desastre i advertència: com un avís d’una catàstrofe ecològica conseqüència de les relacions de certes cultures amb la natura. 

 

Precisament, la mateixa safata ara troba ressonàncies amb una maqueta d’un paisatge urbà futurista desolat, hostil, però intrigant. Un possible desenllaç on l’arquitectura epistèmica del capitalisme tardà ha conduït a una inquietant massa d’objectes estranys i competitius. Un sistema econòmic global que s’expressa a través d’unes infinites torres cristal·lines, símbols inversemblants d’una cultura responsable del canvi climàtic, de la degradació del sòl, dels fertilitzants i de les substàncies tòxiques, de la desforestació i de la pèrdua de biodiversitat.

 

Instal·lació que pateix modificacions ja que l’autora posa en marxa controlats processos d’oxidació o erosió que van introduint canvis substancials, dirigits a sumar valors plàstics no totalment calculats. Ella mateixa confessa interrogar-se sobre l’esdevenir dels materials i els tesa fins als límits de les seves possibilitats.