L’Aprenent, La Temperància, La Fossera i 

L’HABITACIÓ DE LES DESATESES

SRM

​

​

​

ENGLISH VERSION

 

 

[4 Estructures d’acer inoxidable 304 2B, peces de descart de vidre borosilicat bufat procedents de tallers d’artesans catalans, liquen de rens (Cladonia rangiferina), líquens d’Usnea (Tillandsia usneoides), cristal·litzacions amb base d’urea (fertilitzant per cultius), pols de roca i espuma de poliuretà] 

 

GV: Un abecedari que ens torni transparents, contra l'opacitat del futur.

 

La materialitat sempre està subjecta al canvi, ja sigui a través de la interacció amb l’entorn, la vida dinàmica de les seves reaccions químiques o la manipulació d’éssers no-humans i humans. Quan la transformació del material es produeix per la implicació de l’home, amb finalitats productives, conté implícits els processos de fabricació i les seves relacions associades de poder, això passa per considerar els treballadors, les seves eines i els espais de producció.

 

GV: Rebel·la't contra l'universal, contra els dominis de l'abstracció, contra els imperatius i la paraula «tot». 

 

L’exposició pren d’exemple la transformació d’un material com el vidre i observant, de primera mà, el treball en un taller artesà. 

 

EG: En l’elaboració del vidre de borosilicat, un dels vidres més resistent als xoc tèrmics, s’empra primordialment silicat de sodi, carbonat de sodi, carbonat de calci i òxid de bor. Solen acompanyar com a modificants altres òxids de metalls alcalins i alcalinoterris i òxid d’alumini. La seva composició bàsica és: 70% sílice, 10% òxid de bor, 8% òxid de sodi, 8% òxid de potassi, i 1% òxid de calci.

 

GV: Aquesta pedra és la meva mare. Estimeu-la com si fóssiu vosaltres mateixos!, va cridar el vell de sobte. En algun punt del passat vau ser aquesta pedra.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Quatre artefactes despleguen diferents moments del procés de bufat del vidre borosilicat. Mentre que el primer, titulat L’Aprenent, assenyala el pas inicial per a l’elaboració de les peces, l’últim correspon a La Fossera: el cubicle metàl·lic present a tots els tallers de vidre on es destina el material de rebuig. 

 

[les peces de vidre, s’organitzen en famílies morfològiques que guarden relació amb el tipus d’estructura que l’acullen. Així doncs, els quatre artefactes tenen a veure amb l’ordre dels processos de producció d’un taller:

​

cos n.1 (L’Aprenent): tipus de vidre: “estirons”_ és el primer pas per bufar vidre de borosilicat

cos n.2 (La Temperància): peces de vidre semi-acabades “rames” _ taula on es dipositen per temperar-les

cos n.3 (L’Habitació de les Desateses): peces en l’oblit _ estructura d’emmagatzematge de peces

cos n.4 (La Fossera): peces de vidre trencades o descartades _ contenidor de vidre rebuig] 

​

La controvèrsia arriba al nostre país, que no genera prou excedent de vidre borosilicat –podríem afirmar que no hi ha prou treball manual– perquè aquest material entri en el procés estàndard de reciclatge (fusió del vidre i retorn al cicle lògic de producció).

 

GV: La línia recta fecunda el cercle. La roda continua girant, sense el nostre beneplàcit (...). No us esforceu: tot està escrit.

 

Hi apareix, doncs, un altre ‘actant’ no humà: el liquen. Arrapant-se i creixent, descompon el vidre i en fa substrat. Aquest fungi viu dels minerals que arriben des de l'aire i que actuen com adob, i de la llum que capten les algues en simbiosi. 

 

EG: L’estructura liquènica és estable, gairebé sempre consistent. No és un borrissol. És un cos. Pot cobrir lentament una superfície i, segons les espècies, separar-se’n i formar estructures lleument arborescents.

 

Tots els líquens ataquen amb àcids en substrats sobre el que viuen per degradar-lo i obtenir minerals. En el cas del vidre és dels pocs organismes que aconsegueix descomposar-lo, adherir-se fortament causant erosions microscòpiques. Per aquesta raó quan més alterat i amb fissures és el vidre més ràpidament es colonitzat per líquens. El liquen, constitueix el primer ens de la naturalesa en habilitar el terreny necessari per a què futurs éssers puguin desenvolupar-se.

 

GV: Idèntic a la sorra, al liquen, al llop: soc el vostre aliment, rastre que es persegueix a ell mateix.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

​

​

Els objectes d'art de vidre i esmaltats (ceràmica, argila, maó) representen el nostre patrimoni cultural físic més antic del món. Tanmateix, l'objecte de vidre més antic, fet per l'humà amb data clara, forma part d'un ull d'una estàtua egípcia i algunes perles de vidre fetes fa només uns 3.500 anys. 

 

GV: Enterreu la meva veu amb les fulles i els vidres anònims.

 

En aquest lapse, s’ha anat sofisticant les tècniques de treball del vidre. Aquí, el temps s’emmiralla al futur: 3.500 anys és el què demanen els nostres parents líquens per descomposar el vidre. 

 

 

EG: La interrelació entre els diferents organismes d’un liquen, les comunicacions extracel·lulars entre els diferents organismes que el componen, està sotmesa a una burocràcia metabòlica extraordinària. El resultat d’aquest fòrum metabòlic és la inèrcia, la lentitud: els líquens són organismes de creixement lent. Extraordinàriament lent. D’un parell de centímetres a centèsimes de mil·límetre a l’any. S'han trobat líquens vivents que tenen 9000 anys d'antiguitat. Una avantatge: la lentitud en el creixement comporta que siguin consumidors molt febles, gens afamats. I un detall de gran importància: si les condicions no són les adequades poden aturar el creixement, resistir la dessecació i, si cal, la congelació.

 

 

GV:

Sí:

tenim un llenguatge

on seguir començant,

la prosa de l'intent i l'error,

imperfecta com aquest Principi

que cada dia es torna un principi

brut i fugaç

del que podria ser,

del que és, i és, i no para

de ser,

però...

 

EG: Enric Gràcia _ SRM: Stella Rahola Matutes _ GV: Gabriel Ventura 

​

Correcció textos © Muntsa Holgado