La Cronometradora
La Cronometradora was part of a group exhibition titled interchanges at Dilalica, curated by Cati Bestard and Pilar Rubí.
[interchanges unfolds imaginaries around water, proposals crossed by eco-fiction and the versatility of an essential resource that is increasingly scarce on the planet. The exhibition presents the works of Mar Guerrero, Stella Rahola Matutes and Laia Ventayol, which explore the interrelationship between humans and water, a relationship that can be analyzed both from the point of our dependence on it, but also from the irreversible effects that human actions have caused to it. It is a territory that is as real as it is fictional. These works point to a dialogue, but also to a tension between scientific knowledge and other forms of knowledge. The title Interchanges refers to the relationships and affects between natural resources and human life.
At the entrance to the space stands La Cronometradora (2023), an ambivalent work, an offering and a totem, fountain and watermaker at the same time, by Stella Rahola Matutes. The work manifests itself on the floor with a water container that has come out of the Dilalica tap, and which has gone through a succession of filters and treatments to make it potable. The process is slow, it measures an invented temporality: how long does it take for the water to filter into this mechanism or how long will it take until the resources have disappeared? It is a material and symbolic journey of water from the observation of the physical action and chemical reaction with coal, gravel and sand of familiar places, which connect with memory. Rahola has built a piece vertically, observing the architecture of the room and adding a new pillar where a column of discarded pieces of glass from glass manufacturing workshops is deployed. The materiality of the glass and its translucency allows a glimpse of the water, but also adds sonority and rhythm to the piece, becoming a living agent in the room.]
@dilalica+Pilar Rubí
La Cronometradora pren com a punt de partida les solucions que s’opten en situacions de catàstrofe i conseqüent urgència d’accés a l’aigua bevible. Presentant- se al terra amb un recipient d’aigua que ha sortit de l’aixeta de Dilalica, l’obra creua tot l’espai de la galeria en horitzontal i vertical passant per una successió de filtres i tractaments fins a convertir-la en potable. Ofrena i tòtem, és un artefacte connectat a l’estructura i als fluxos de l’edifici.
A partir d’aquest eix metàl·lic vertical es desplega una seqüència de peces de vidre descartades de tallers d’artesans. Es tracta dels fragments finals de producció de vidre borosilicat que per la seva tipologia i composició no tenen possibilitat de reciclatge en el nostre país. Són unes peces que estan en el llindar, que aquí funcionen com a contenidorsembuts. Estan disposades en ordre de mida i amb pedres, graves, sorres i carbó endreçats per granulometria. És un viatge material i simbòlic de l’aigua des de l’observació de l’acció física i la reacció química amb el carbó, la grava i la sorra de llocs familiars, que connecten amb la memòria.
La proposta genera un procés lent que mesura una temporalitat inventada: què tarda en filtrar-se l’aigua dins aquest mecanisme o quan de temps passarà fins que els recursos hagin desaparegut? La materialitat del vidre i la seva transparència deixa entreveure l’aigua, però també afegeix sonoritat i ritme a la peça, esdevenint un agent viu dins de la sala.
L’aigua filtrada acaba en un recipient, que es vessa en un got, del mateix tipus de vidre descartat. Es convida a beure-hi, hidratant-se i formar part intrínsec del sistema.
